Any: 2017

Al Palau de Gel de Canillo hi havia arcades de Neo Geo CD. Un d’ells era el bubble bubble. Molts xiclets no mastegats per fer una partida a la màquineta mentre esperava a les meves germanes.

Sense comentaris. Avui fa 15 anys me’l van regalar 🙂

Chris Jones sense dubte. Els seus Tex Murphy són dels meus jocs preferits.

Hi ha dos jocs que conec del inici al final. Sam and max i aquest. Wario Land per a mi simbolitza el primer plataformes que me vaig passar sense patir ni apuntant claus, ni pitjant pause apagant la tele per tornar 8 hores després. El final, el qual el geni et dona un desig segons els diners que has anat pidolant al joc me feia molt riure, i en el fons era una mica: si el geni te’l trobaràs però a quin preu. El preu: buscar totes les monedes per a que la lluna acabés sent teva

Probablement This war of mine és el video-joc més cruent què jugat. El defenso com el anti-“call of duty”. La guerra no és divertida, no és una merda: és l’infern en vida.

Sí, en realitat és curiós com un joc d’estratègia aconsegueix posar-me content. Perquè fer bé les coses tenia premi, no era mode sim city que buscava, d’una manera o altre, destruir el que havies fet. Sí, no era fàcil arribar a aquest punt, però un cop allà podies sentar-te i veure com la illa anava vent en popa en la petita utopia socialista.

Els més nous no han aconseguit mai això, encara que tinguin més elements de mofa bananera o realistes en la gestió de de una illa tropical.