/blog

Massa hores al civ són: massa hores al civ. I bé!

A veure què tal…

En realitat Asterix: the great rescue no va ser el primer joc que vaig comprar però si el primer que vaig demanar. Difícil, no me’l vaig passar mai 🙁

Esto lo tendré que hacer… AYER!

Day of tentacle

Era el primer gran joc de món lliure per a tots els públics però amb el temps he anat recapacitant certes coses absurdíssimes que tenia la 3 i els seus predecessors indemnitats (Vice City, San Andreas): per què coi tornar a les illes del principi era tant delicte com per exterminar-te? Per què l’absurditat de fotre controls policials o qualsevol tonteria per avançar a les altres? Estaven intentant que el món no semblés tant obert o tenien la necessitat de imposar cert control en el desenvolupament de la història?

Al Palau de Gel de Canillo hi havia arcades de Neo Geo CD. Un d’ells era el bubble bubble. Molts xiclets no mastegats per fer una partida a la màquineta mentre esperava a les meves germanes.

Sense comentaris. Avui fa 15 anys me’l van regalar 🙂

Chris Jones sense dubte. Els seus Tex Murphy són dels meus jocs preferits.

Hi ha dos jocs que conec del inici al final. Sam and max i aquest. Wario Land per a mi simbolitza el primer plataformes que me vaig passar sense patir ni apuntant claus, ni pitjant pause apagant la tele per tornar 8 hores després. El final, el qual el geni et dona un desig segons els diners que has anat pidolant al joc me feia molt riure, i en el fons era una mica: si el geni te’l trobaràs però a quin preu. El preu: buscar totes les monedes per a que la lluna acabés sent teva

Probablement This war of mine és el video-joc més cruent què jugat. El defenso com el anti-“call of duty”. La guerra no és divertida, no és una merda: és l’infern en vida.