Categoria: Video-jocs

Chris Jones sense dubte. Els seus Tex Murphy són dels meus jocs preferits.

Hi ha dos jocs que conec del inici al final. Sam and max i aquest. Wario Land per a mi simbolitza el primer plataformes que me vaig passar sense patir ni apuntant claus, ni pitjant pause apagant la tele per tornar 8 hores després. El final, el qual el geni et dona un desig segons els diners que has anat pidolant al joc me feia molt riure, i en el fons era una mica: si el geni te’l trobaràs però a quin preu. El preu: buscar totes les monedes per a que la lluna acabés sent teva

Probablement This war of mine és el video-joc més cruent què jugat. El defenso com el anti-“call of duty”. La guerra no és divertida, no és una merda: és l’infern en vida.

Sí, en realitat és curiós com un joc d’estratègia aconsegueix posar-me content. Perquè fer bé les coses tenia premi, no era mode sim city que buscava, d’una manera o altre, destruir el que havies fet. Sí, no era fàcil arribar a aquest punt, però un cop allà podies sentar-te i veure com la illa anava vent en popa en la petita utopia socialista.

Els més nous no han aconseguit mai això, encara que tinguin més elements de mofa bananera o realistes en la gestió de de una illa tropical.

El plataformes perfecte: mini-jocs, monstres diferents, mons temàtics, multiplayer… durant una època difícil de la meva vida allà estava perquè a les 7h00 abans de agafar el bus fes una partida amb un petit progrés. Els gràfics eren espectaculars per el que era la Nintendo 64 i tot era immersiu. L’humor de mumbo jumbo, lo busca gresques que es la kazooie, i lo bon jan que es Banjo.

Panic! no és un videojoc on moris. Ni vius. Sols tens que tocar botons fins què et toqui el que et torna a casa. La idea és boja, les situacions són absurdes, hi ha humor des pythonesc a purament japonès. D’aquesta idea hi ha jocs més moderns, com McPixel.

No One Lives Forever 2 és tot el que esperes d’un joc de espies dels anys 60. Una heroïna que té que fer cara als malvats més diversos i ridículs. El primer joc de sigil·li que vaig jugar també encara que sempre pots acabar a trets, però penalitza acabar sent un carlos of duties.

Ojalà Cate Archer torni, però a saber qui te els drets que ni tant sols està en venta en GOG’s i demés.

The Thing va ser un joc publicat per allà el 2002 per black label games, una de les marques blanques de Vivendi quan no sabia que fer amb Sierra, i incloïa conceptes que en aquella època s’estaven experimentant com la sociologia i la psicologia (Revolution o Evil Genius al meu cap). L’estudi que el va desenvolupar, Software Artworks, ja havia jugat amb això a Evolve. Potser el primer survival que me vaig passar va ser Alone in the dark. El house of dead me’l vaig passar a 2 amb la meva germana petita. Me va flipar el que van fer Angel Studios al Resident Evil 2 de la Nintendo 64. Però el survival que me va fer de debò por i que encara espera a que me’l acabi és aquest.

Semblarà bàsica davant de aventures gràfiques què per a mi són tot com els Gabriel Knight, però al cèsar el que és el cèsar i a Sam and Max he jugat tantes vegades que me la sé de memòria. Podríem fer un speed run. És la meva preferida. La què recomanaria a qualsevol, li agradessin o no les aventures gràfiques.